Malintzin, la dona que va canviar el rumb de la conquesta de Mèxic

Història general · Malintzin i les dones de la conquesta

En resum: Malintzin (la Malinche, doña Marina) va ser la intèrpret i mediadora d’Hernán Cortés des de 1519, però no va ser l’única dona entre dos mons. La seua història ajuda a entendre el mestissatge, els matrimonis i les aliances amb pobles indígenes que van fer possible la conquesta de Mèxic, i obliga a anar més enllà de l’etiqueta de «traïdora».

Per Alejandro Noguera Borel, Director del Museo L’Iber.

La conquesta de Mèxic no pot comprendre’s únicament a través d’Hernán Cortés i els seus soldats. Entre els seus protagonistes va destacar una dona indígena la capacitat lingüística de la qual i el coneixement de les societats mesoamericanes la van convertir en una figura clau: Malintzin, coneguda també com la Malinche o doña Marina. La seua història és molt més complexa que la imatge de traïdora que, durant segles, ha acompanyat el seu nom.

Però Malintzin no va estar sola. Al seu costat, altres dones —nahues, tlaxcaltaques, taínes, inques— van actuar com a intèrprets, esposes, mares i ponts entre mons. A través d’elles podem entendre tres processos que van definir l’Amèrica hispana: la mediació, el mestissatge i les aliances entre espanyols i pobles indígenes. En este article els repassem tots tres, i completem la nostra efemèride del 12 d’octubre de 1492.

De Malintzin a doña Marina

Malintzin va nàixer probablement cap a l’any 1500 al sud de l’actual Veracruz, prop de la conca del Coatzacoalcos. Segons Bernal Díaz del Castillo, que la va conéixer de prop, era filla d’un cacic i va ser lliurada a uns mercaders després de la mort del seu pare, de manera que va acabar en terres maies de Tabasco. És un relat que coneixem per una sola font espanyola i que convé prendre amb cautela. Allò que sí sabem és que va créixer entre dos mons lingüístics: parlava nàhuatl, la llengua del poder mexica, i maia chontal, la de la costa.

Al març de 1519, després de la batalla de Centla, els caciques de Tabasco van lliurar a Cortés un grup de dones, entre elles Malintzin. Els espanyols la van batejar com a Marina i, pel respecte amb què els indígenes s’hi dirigien, van començar a anomenar-la «doña Marina». Els mateixos indígenes anomenaven Cortés «Malinche», és a dir, «l’home de Malintzin», perquè ella sempre estava al seu costat quan parlava.

El seu do era la llengua. Quan l’expedició va arribar a la costa de Veracruz es va formar una cadena de traducció singular: de Cortés a Jerónimo de Aguilar, un nàufrag espanyol que parlava maia iucateca; d’Aguilar a Malintzin, que passava el missatge del maia al nàhuatl. Amb el temps, ella va aprendre castellà i Aguilar va deixar de ser necessari.

Més que una intèrpret

Reduir-la a «la llengua» seria un error. En les societats mesoamericanes, el discurs diplomàtic seguia regles molt precises: fórmules de cortesia, metàfores, jerarquies en el tracte. Traduir bé exigia conéixer eixe llenguatge polític, i Malintzin el coneixia. Per això els còdexs indígenes la representen dreta al costat de Cortés, de vegades més gran que ell, i amb la mà alçada parlant. En el Lienzo de Tlaxcala i en el Còdex florentí apareix en nombroses escenes de negociació.

És cridaner el contrast amb les fonts espanyoles. Cortés a penes la menciona en les seues cartes al rei; Bernal Díaz, en canvi, li dedica pàgines senceres. Els historiadors interpreten eixe silenci de formes distintes, però quasi tots coincideixen en una cosa: els pobles indígenes la veien com la interlocutora real dels espanyols, i d’ací el nom.

La seua participació va ser decisiva en moments clau: les negociacions amb els tlaxcaltaques al setembre de 1519, la matança de Cholula a l’octubre de 1519, i l’entrada a Tenochtitlan i la trobada amb Moctezuma el 8 de novembre d’aquell any. Sobre Cholula, Bernal Díaz conta que una vella la va avisar d’una emboscada i ella ho va comunicar a Cortés. És una història molt discutida: no sabem si hi va haver realment tal complot o si es va utilitzar per a justificar la matança. En qualsevol cas, il·lustra fins a quin punt la informació que transmetia Malintzin podia canviar el curs dels esdeveniments.

Altres dones entre dos mons

Malintzin és la mediadora més cèlebre, però no l’única. En quasi tots els escenaris de la conquesta apareixen dones que, voluntàriament o no, van ocupar un lloc intermedi entre espanyols i indígenes.

Carib i Mesoamèrica

Al Carib, Anacaona, cacica de Jaragua, a La Española, va governar junt amb el seu germà Behechio i va rebre amb hospitalitat els espanyols de Nicolás de Ovando. Va acabar executada el 1503, després de la matança que va posar fi al cacicat: un recordatori que la mediació no sempre salvava qui la practicava.

A Tlaxcala, doña Luisa Xicoténcatl, filla d’un dels grans senyors de la confederació, va ser lliurada a Pedro de Alvarado com a part del pacte de 1519. Segons Bernal Díaz, els tlaxcaltaques la van tractar com a senyora principal. Va tindre amb Alvarado don Pedro i doña Leonor, i la seua família va acompanyar el conqueridor en les campanyes de Guatemala.

A Tenochtitlan, Tecuichpotzin, filla de Moctezuma i batejada com a doña Isabel Moctezuma, va passar de ser princesa mexica a esposa successiva de diversos governants i conqueridors: es va casar amb Cuitláhuac i amb Cuauhtémoc, i més tard amb diversos espanyols. Va rebre terres a Tacuba. La seua vida mostra com la noblesa indígena es va anar integrant, sovint per la força, en el nou orde.

Els Andes i la resistència

Al Perú, Quispe Sisa, filla de Huayna Cápac i batejada com a doña Inés Huaylas Yupanqui, va ser companya de Francisco Pizarro. D’eixa relació va nàixer doña Francisca Pizarro Yupanqui, considerada la primera mestissa noble del Perú i legitimada per reial decret el 1536.

Dècades després, el 1572, el virrei Toledo va casar Beatriz Clara Coya, néta de Manco Inca, amb el capità Martín García Óñez de Loyola, el mateix que havia capturat el seu oncle Túpac Amaru I. Va ser un matrimoni de clar valor simbòlic per a validar la conquesta.

A l’altre extrem està La Gaitana, cacica dels yalcones a l’actual Colòmbia, que va encapçalar la resistència armada contra els espanyols. Recordar-la importa: la mediació no va ser l’única resposta possible de les dones indígenes. Algunes van negociar, altres van sobreviure i altres van lluitar.

Mestissatge i matrimonis

Les dones espanyoles van ser molt poques en les primeres dècades de la conquesta, i els homes que van arribar a Amèrica van establir relacions amb dones indígenes. Eixes relacions van ser de naturalesa molt diversa, i ací convé ser precisos per a no caure ni en la llegenda rosa ni en la negra. Hi va haver matrimonis formals amb dones de la noblesa, unions consentides, concubinat i també violència, esclavitud i lliurament forçat de dones. Tot això va conviure.

La posició de la Corona

La Corona va prendre posició prompte. Les instruccions a Nicolás de Ovando el 1503 ja fomentaven els matrimonis entre cristians i indígenes. Una reial cèdula de 14 de gener de 1514, signada per Ferran el Catòlic, va proclamar que els indis eren lliures per a casar-se amb qui volgueren, inclosos els espanyols, sense que ningú poguera posar-los obstacles. La legislació donava suport, per tant, a la unió legal entre ambdues comunitats, la qual cosa va establir una base jurídica distinta de la d’altres imperis colonials de l’època.

Els fills d’estes unions

En la pràctica, el resultat va ser una societat nova. Els fills d’estes unions, els mestissos, van ocupar posicions molt variades. Martín Cortés, fill de Cortés i Malintzin, nascut cap al 1522 i de vegades anomenat «el Mestís», va ser legitimat pel papa Climent VII i va viatjar a Espanya, on va servir com a patge del príncep Felip. Al Perú, l’Inca Garcilaso de la Vega, fill d’un capità espanyol i d’una princesa inca, Isabel Chimpu Ocllo, va escriure els Comentarios reales i es va convertir en un dels primers grans escriptors mestissos. A Tlaxcala, Diego Muñoz Camargo va compondre una història del seu poble des dels dos mons.

A mesura que la societat colonial es va consolidar, el mestissatge es va convertir també en un problema per a les autoritats, que el van classificar en categories jurídiques i socials cada vegada més rígides, fins a arribar a les pintures de castes del segle XVIII. Però l’origen va ser un altre: unes unions primerenques, desiguals, de vegades afectives i de vegades imposades, que van donar forma a la població de l’Amèrica hispana actual.

Aliances entre espanyols i pobles mesoamericans

Ací està la clau que sol oblidar-se. Cortés va desembarcar el 1519 amb uns 500 homes; l’Imperi mexica governava, directa o indirectament, milions de persones. Cap força tan menuda no va poder abatre’l soleta. Allò que va ocórrer és que els espanyols van trobar un territori fracturat i van saber —amb l’ajuda de Malintzin— aprofitar eixes fractures.

De Cempoala a Tlaxcala

El primer aliat va ser Cempoala, ciutat totonaca de la costa, el cacic de la qual, fart de pagar tribut als mexiques, va veure en els espanyols l’oportunitat de llevar-se el jou. Després va arribar Tlaxcala: després de diversos combats al setembre de 1519, els tlaxcaltaques, enemics històrics de Mèxic-Tenochtitlan, van decidir aliar-se amb els nouvinguts. Van segellar el pacte amb el lliurament de dones nobles als capitans espanyols, seguint una tradició mesoamericana en què els matrimonis entre llinatges servien per a tancar aliances.

El setge de Tenochtitlan

A partir d’ací es van sumar altres pobles: Huejotzingo, Texcoco, Chalco, Tepeaca i molts més. Durant el setge de Tenochtitlan, el 1521, els guerrers indígenes aliats van superar àmpliament en nombre els espanyols: les xifres exactes són incertes, però les fonts parlen de desenes de milers. Van ser ells qui van transportar els bergantins desmuntats fins al llac de Texcoco, i qui van sostindre bona part del combat.

A això es va sumar la verola, que va arribar amb l’expedició de Narváez el 1520 i va causar una mortaldat enorme a Tenochtitlan en els mesos previs al setge. La caiguda de la ciutat, el 13 d’agost de 1521, va ser per tant el resultat d’una coalició: espanyols, pobles aliats, malalties, tecnologia i política.

Els aliats no ho van oblidar. Els tlaxcaltaques van reclamar durant generacions els privilegis que els van prometre —exempció de tributs i reconeixement com a «lleials vassalls»— i els van deixar escrits en documents com el Lienzo de Tlaxcala, on Malintzin figura de manera destacada. Tot i això, la victòria no els va fer senyors de Mèxic: passada la guerra, van quedar integrats en el nou orde colonial com els altres.

Traïdora o supervivent?

Amb el pas del temps, la figura de Malintzin va adquirir significats diferents. En determinats relats nacionals mexicans, el seu nom es va convertir en símbol de traïció per la seua col·laboració amb Cortés, fins al punt que «malinchista» continua usant-se com a insult. No obstant això, esta interpretació deixa de banda diverses coses. Primer, que «Mèxic» com a nació no existia el 1519: els pobles de Mesoamèrica tenien identitats pròpies, i molts veien els mexiques com a opressors. Segon, que Malintzin va ser lliurada com a esclava, amb molt poc marge d’elecció. I tercer, que no va ser ella qui va decidir la guerra.

Hui, molts estudis històrics —com els de Camilla Townsend, que li va dedicar el llibre Malintzin’s Choices (2006)— proposen analitzar-la com a intèrpret, mediadora i protagonista del seu temps, sense idealitzar les seues accions ni jutjar-la per mitjà d’una etiqueta única. És una dona que va sobreviure, es va adaptar i va deixar una descendència que forma part de la història de Mèxic. Es va casar amb Juan Jaramillo, un fidalg espanyol, cap al 1524, i van tindre una filla, María. Va morir jove, cap al 1529.

Una història que ens obliga a mirar més enllà

La seua història ens recorda que la conquesta d’Amèrica no va ser un enfrontament senzill entre dos blocs homogenis. Va ser un procés complex en què van participar nombroses societats i persones amb interessos, estratègies i experiències molt diferents. Mediadores, esposes, mares, aliats, rivals, intèrprets: tots ells van convertir una expedició d’uns quants centenars d’homes en la transformació d’un continent.

Malintzin ocupa un lloc fonamental en la història perquè ens obliga a mirar més enllà dels grans conqueridors i a recuperar la veu de qui també va contribuir a transformar el rumb d’un continent.

Preguntes freqüents sobre Malintzin

Qui va ser Malintzin?

Malintzin, anomenada també la Malinche o doña Marina, va ser una dona nahua que, des de 1519, va treballar com a intèrpret i mediadora d’Hernán Cortés. Parlava nàhuatl i maia, va aprendre castellà i va participar en les negociacions amb els pobles de Mesoamèrica. Va morir jove, cap al 1529.

Va ser Malintzin una traïdora?

Els historiadors actuals rebutgen eixa etiqueta. El 1519 no existia una nació mexicana que trair, Malintzin va ser lliurada com a esclava i la caiguda de Tenochtitlan s’explica per una coalició de pobles indígenes, les epidèmies i l’estratègia militar, no per una sola persona.

Es van aliar els espanyols amb pobles indígenes en la conquesta de Mèxic?

Sí. Cempoala, Tlaxcala, Huejotzingo, Texcoco i altres pobles es van aliar amb Cortés contra el domini mexica. Desenes de milers de guerrers indígenes van participar en el setge de Tenochtitlan el 1521, i la caiguda de la ciutat no s’entén sense eixes aliances.

Vols veure com era l’Espanya de l’època? Compra la teua entrada al Museo L’Iber i recorre la història d’Espanya en miniatura en la nostra col·lecció permanent.

Fonts

Fonts històriques i estudis

• Bernal Díaz del Castillo, Historia verdadera de la conquista de la Nueva España, i Hernán Cortés, Cartas de relación.
• Fra Bernardino de Sahagún, Còdex florentí, llibre XII; Lienzo de Tlaxcala.
• Camilla Townsend, Malintzin’s Choices: An Indian Woman in the Conquest of Mexico (University of New Mexico Press, 2006): UNM Press.
• Matthew Restall, Seven Myths of the Spanish Conquest (Oxford University Press, 2003).
• Frances Karttunen, Between Worlds: Interpreters, Guides, and Survivors (Rutgers University Press, 1994).

Dones, matrimonis i aliances

• La reial cèdula de 1514 i el mestissatge: Libertad Digital (divulgació; convé contrastar-ho amb Richard Konetzke, Colección de documentos para la historia de la formación social de Hispanoamérica).
• Dones tlaxcaltaques i el pacte de 1519: Noticonquista (UNAM).
• Beatriz Clara Coya: Real Academia de la Historia. Inés Huaylas Yupanqui (Quispe Sisa): Wikipedia.
• Malintzin: Wikipedia i Rutgers.

Imatges

• Imatge de capçalera: il·lustració generada amb intel·ligència artificial per al Museo L’Iber; no és un document històric. Les altres són il·lustracions colonials del segle XVI o reproduccions antigues d’estes.