11 de novembre de 1918: l’armistici que va silenciar la Gran Guerra a les 11.00

Efemèride · 11 de novembre · Armistici de 1918

En resum: en la matinada de l’11 de novembre de 1918, en un vagó de tren del bosc de Compiègne, Alemanya va firmar amb els Aliats l’armistici de 1918, que va entrar en vigor a les 11.00: «l’hora onze del dia onze del mes onze». Després de més de quatre anys de combats, la Primera Guerra Mundial havia costat entre 9 i 10 milions de soldats morts, milions de víctimes civils i més de 20 milions de ferits.

Per Alejandro Noguera Borel, Director del Museo L’Iber.

A les onze del matí de l’11 de novembre de 1918, els canons del front occidental van callar. Era l’hora de l’armistici de 1918. En molts sectors, els soldats van tardar a creure-s’ho: després de més de quatre anys de foc quasi ininterromput, el silenci resultava estrany, quasi inquietant. Uns van llançar els cascos a l’aire; altres, simplement, es van asseure en el fang. A l’altre costat de la terra de ningú, alguns alemanys van eixir de les trinxeres per a mirar l’enemic dret, per primera vegada sense risc.

Amb esta entrada tanquem en el blog del Museo L’Iber el bloc dedicat a la Primera Guerra Mundial que vam obrir al juny amb l’atemptat de Sarajevo de 1914. Si aquell tret va encendre la metxa, l’armistici de 1918 va ser el moment en què, per fi, es va apagar el foc.

Per què es va firmar l’armistici de 1918: una Alemanya al límit

A la primavera de 1918, Alemanya encara creia que podia guanyar la guerra. Rússia havia eixit del conflicte després de la revolució i la pau de Brest-Litovsk, i l’alt comandament alemany, encapçalat de fet per Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff, va traslladar les seues divisions a l’oest. Va llançar llavors la gran ofensiva de primavera, l’anomenada Kaiserschlacht («batalla del Káiser»). Va ser la seua última aposta: abans que arribaren en massa els soldats nord-americans, calia trencar el front i arribar a París.

Les tropes alemanyes van avançar més que en cap moment des de 1914, però no van aconseguir la ruptura decisiva. A partir de l’estiu, la iniciativa va canviar de mans. El 8 d’agost, a Amiens, els Aliats van atacar amb infanteria, artilleria, aviació i centenars de carros de combat, aquells tancs el naixement dels quals en el Somme ja vam contar en el blog. Ludendorff el va anomenar el «dia negre de l’exèrcit alemany». Començava l’ofensiva dels Cent Dies, que va fer retrocedir l’exèrcit alemany setmana rere setmana.

L’enfonsament dels aliats d’Alemanya

Mentrestant, els socis d’Alemanya s’esfondraven l’un darrere l’altre. Bulgària va firmar l’armistici el 29 de setembre. L’Imperi otomà ho va fer el 30 d’octubre a Mudros. Àustria-Hongria, que es desfeia en nacions noves, va firmar a Villa Giusti, prop de Pàdua, el 3 de novembre. A finals de setembre, el mateix Ludendorff havia reconegut davant del Káiser que la guerra estava perduda i que calia demanar la pau.

Revolució a casa

Dins d’Alemanya, la fam provocada pel bloqueig naval aliat i el cansament de la població van fer la resta. A començaments de novembre es van amotinar els mariners de Kiel, i la revolta es va estendre a les grans ciutats. El 9 de novembre es va anunciar l’abdicació del káiser Guillem II i es va proclamar la república a Berlín. L’endemà, l’antic emperador va creuar la frontera i es va exiliar als Països Baixos.

Un vagó de tren en el bosc de Compiègne: on es va firmar l’armistici de 1918

La delegació alemanya va creuar les línies el 7 de novembre. L’encapçalava un civil, el diputat catòlic Matthias Erzberger, acompanyat pel diplomàtic Alfred von Oberndorff, el general Detlof von Winterfeldt i el capità de navili Ernst Vanselow. El 8 de novembre al matí els va rebre el mariscal Ferdinand Foch, comandant suprem dels exèrcits aliats, en el seu tren de comandament. Estava detingut en una clariana del bosc de Compiègne, prop de l’estació de Rethondes, lluny de mirades curioses.

No hi va haver negociació en sentit estricte. Foch, acompanyat pel seu cap d’Estat Major, el general Maxime Weygand, i per l’almirall britànic Rosslyn Wemyss, va lliurar les condicions aliades i va concedir 72 hores per a acceptar-les. Els alemanys només van aconseguir suavitzar alguns detalls. Passades les cinc de la matinada de l’11 de novembre, en el vagó número 2419D, es va firmar el document. Per acord de les dues parts, es va deixar constància oficial de la firma a les 5.00, i la seua entrada en vigor es va fixar sis hores més tard.

Les condicions de l’armistici de 1918: que Alemanya no poguera tornar a combatre

L’armistici de 1918 no era encara un tractat de pau, sinó un alto el foc. No obstant això, les seues condicions feien quasi impossible que Alemanya reprenguera la guerra:

• evacuar en quinze dies Bèlgica, França, Luxemburg i Alsàcia-Lorena;
• retirar-se de la riba esquerra del Rin, que ocuparien els Aliats amb caps de pont a Magúncia, Coblença i Colònia;
• lliurar milers de canons, metralladores i avions, a més de locomotores, vagons i camions;
• lliurar els submarins i internar la flota de superfície;
• renunciar als tractats imposats a Rússia i Romania.

A més, el bloqueig naval es mantindria fins a la firma de la pau.

Per què l’armistici de 1918 va entrar en vigor a les 11.00 de l’11 de novembre?

L’hora tenia, sobretot, una raó pràctica. En 1918, l’orde d’alto el foc havia de recórrer centenars de quilòmetres de front per telègraf, telèfon, ràdio i estafetes a cavall o en motocicleta. Les sis hores entre la firma i les 11.00 havien de bastar perquè la notícia arribara a totes les unitats. Es va prendre com a referència l’hora de París.

La coincidència de les tres xifres, l’11 de l’11 a les 11, no va passar desapercebuda a ningú, i la premsa la va convertir de seguida en símbol. A partir d’aleshores, «l’hora onze del dia onze del mes onze» va quedar gravada en la memòria col·lectiva d’Europa.

Les últimes hores abans de l’armistici de 1918: morir quan la guerra ja havia acabat

La part més amarga d’esta efemèride és el que va passar entre les 5.00 i les 11.00. La notícia de la firma de l’armistici de 1918 va córrer pels estats majors a primera hora del matí, però en molts sectors es va continuar atacant fins a l’últim minut. Alguns comandaments volien guanyar terreny abans de l’alto el foc; altres es van limitar a complir les ordes que tenien; altres, senzillament, no volien que semblara que afluixaven.

El preu va ser terrible. L’historiador Joseph E. Persico va calcular que eixe últim dia hi va haver en el front occidental unes 11.000 baixes entre morts, ferits i desapareguts, amb uns 2.700 morts. Segons el mateix Persico, més que en el Dia D de 1944. Alguns noms s’han convertit en símbol:

Els últims morts de la Gran Guerra

• George Ellison, soldat britànic, va morir cap a les 9.30 prop de Mons. Està enterrat en el cementeri de Saint-Symphorien, a pocs metres de John Parr, un dels primers britànics caiguts a l’agost de 1914 en eixe mateix lloc. La guerra dels britànics va començar i va acabar, literalment, en el mateix camp.
• Augustin Trébuchon, soldat francés, va caure cap a les 10.45 al costat del riu Mosa mentres portava un missatge. La seua tomba porta la data del 10 de novembre, com la d’altres francesos morts aquell matí, potser per a estalviar a les famílies l’amargor de saber que havien mort el dia de l’armistici.
• George Lawrence Price, soldat canadenc, va morir a les 10.58, també prop de Mons.
• Henry Gunther, sergent nord-americà de Baltimore, va carregar contra una metralladora alemanya a les 10.59. Els alemanys, que sabien que la guerra acabava en un minut, van intentar dissuadir-lo; al final van disparar. Està considerat l’últim soldat mort en combat en la Primera Guerra Mundial.

Poc després, una comissió del Congrés dels Estats Units va investigar per què s’havien llançat atacs aquell matí. No hi va haver sancions.

El cost humà de quatre anys de guerra

Les xifres de la Primera Guerra Mundial són tan enormes que costa imaginar-les. Es va mobilitzar uns 65 milions d’hòmens. Van morir entre 9 i 10 milions de soldats, i més de 20 milions van resultar ferits. Molts van quedar mutilats o desfigurats per sempre: a França els van anomenar gueules cassées, «cares trencades». A ells s’afigen diversos milions de civils morts per la violència, la fam, les malalties i les deportacions, entre elles el genocidi armeni. En total, els càlculs més acceptats parlen d’entre 15 i 20 milions de morts.

Per països, les pèrdues militars aproximades van ser:

• Alemanya: uns 2 milions de morts;
• Rússia: entre 1,7 i 2 milions;
• França: prop d’1,4 milions, un de cada sis mobilitzats;
• Àustria-Hongria: entre 1,1 i 1,2 milions;
• Imperi britànic: uns 900.000;
• Itàlia: uns 650.000;
• Estats Units, que va arribar tard a la guerra: uns 116.000.

Darrere de cada xifra hi havia pobles sencers que van perdre quasi tots els seus jóvens. A França hi ha poques localitats sense un monument als caiguts amb llargues llistes de noms. I en aquells mateixos mesos, la pandèmia de grip de 1918, que va viure la seua onada més mortífera en la tardor de l’armistici, es va cobrar desenes de milions de vides més en tot el món.

Espanya, neutral: la Oficina Pro Cautivos d’Alfons XIII

Espanya no va entrar en la guerra. La neutralitat va portar exportacions i beneficis per a alguns sectors, però també inflació, escassetat i una forta conflictivitat social, com ja vam explicar en l’entrada sobre Alfons XIII. No obstant això, l’episodi espanyol més notable de la Gran Guerra va ser humanitari.

En 1914 el rei va crear en el Palau Reial de Madrid la Oficina Pro Cautivos, també coneguda com a Oficina de la Guerra Europea. Segons la tradició, va nàixer arran de la carta d’una bugadera francesa que demanava ajuda per a trobar el seu marit, desaparegut en el front. Com que Espanya era neutral, els seus diplomàtics podien preguntar per soldats i civils dels dos bàndols. Així, l’oficina va localitzar desapareguts i va transmetre correspondència. També va facilitar intercanvis i repatriacions de presoners ferits i malalts, i va aconseguir indults, i inspectors espanyols van visitar camps de presoners. L’Archivo General de Palacio conserva uns 182.000 expedients d’aquella labor, que la UNESCO va inscriure en 2025 en el seu registre Memòria del Món.

La neutralitat va donar a més nom, injustament, a la pandèmia de 1918. Com que la premsa espanyola no estava censurada per la guerra, va informar amb llibertat dels contagis, i el món va acabar anomenant-la «grip espanyola».

De l’armistici de 1918 a la pau: Versalles i una memòria que arriba fins hui

L’armistici de 1918 es va haver de renovar diverses vegades fins que va arribar la pau. El Tractat de Versalles es va firmar el 28 de juny de 1919, exactament cinc anys després de l’atemptat de Sarajevo. Va ser una pau dura per a Alemanya, que molts alemanys no van acceptar. Com que l’armistici l’havien firmat civils i l’exèrcit alemany no havia sigut derrotat en el seu propi territori, prompte va circular la «llegenda de la punyalada per l’esquena». Segons esta, l’exèrcit havia sigut traït des de dins. Erzberger, l’home que va firmar a Compiègne, va ser assassinat per ultranacionalistes en 1921. S’atribuïx a Foch una frase profètica sobre el tractat: «Açò no és una pau, és un armistici de vint anys.»

El vagó 2419D va tindre una història posterior extraordinària. El 22 de juny de 1940, Hitler va obligar França a firmar l’armistici de la seua derrota en eixe mateix vagó i en la mateixa clariana del bosc. Després se’l va endur a Alemanya, on va ser destruït al final de la Segona Guerra Mundial. Hui, en la clariana de Rethondes, un vagó bessó recorda l’escena.

Com es recorda hui l’11 de novembre

L’11 de novembre és dia festiu a França i Bèlgica. Al Regne Unit i la Commonwealth és el Remembrance Day, amb dos minuts de silenci a les 11.00 i la rosella roja en la solapa, inspirada en el poema In Flanders Fields del metge canadenc John McCrae. Als Estats Units se celebra com a Dia dels Veterans. L’11 de novembre de 1920, Londres va enterrar el seu Soldat Desconegut a l’abadia de Westminster i París va retre honors al seu, que en gener de 1921 va rebre sepultura davall de l’Arc de Triomf. Allí crema des de 1923 una flama que es reaviva cada vesprada.

La Gran Guerra en miniatura en el Museo L’Iber

La col·lecció del museu permet recórrer la Primera Guerra Mundial des del comiat de 1914 fins als hospitals de campanya de Verdun. Estes són algunes de les peces, i les marques que les van fabricar.

La partida de l’ulà

La partida de l’ulà és una xicoteta escena d’autor firmada per Bischof. Un ulà alemany, soldat de cavalleria lleugera armat tradicionalment amb llança, s’acomiada d’una dona abans de partir cap al front. Resumix l’agost de 1914: milions d’hòmens van eixir de casa convençuts que tornarien «abans que caiguen les fulles».

Vida de quarter, de CBG Mignot

L’escena de la cuina del quarter, amb soldats francesos de quepis i pantaló roig garança, és de CBG Mignot, la casa parisenca de soldadets de plom la història de la qual vam contar en l’entrada sobre la Revolució Francesa en miniatura de CBG Mignot. És un dels seus clàssics diorames en caixa, amb el decorat pintat a l’interior. Aquell uniforme tan vistós va ser un parany mortal en els primers combats de 1914, i en 1915 l’exèrcit francés el va canviar pel blau horitzó que es veu a Verdun.

Verdun: ambulàncies i portalliteres

El nostre diorama de la batalla de Verdun (1916) no mostra el xoc de les tropes, sinó el que venia després: ambulàncies de cavalls amb la creu roja, portalliteres amb uniforme blau horitzó i casc Adrian, i les tendes d’un lloc de socors. Reunix figures de Lucotte, la casa francesa del segle XVIII que passa per ser la pionera del soldadet de plom massís i que es va unir a CBG en 1928, de CBG Mignot i de Les Petits Soldats de France. A Verdun, entre febrer i desembre de 1916, van morir prop de 300.000 soldats francesos i alemanys.

La treva de Nadal de 1914, abans de l’armistici de 1918

Abans que es firmara cap armistici, els mateixos soldats ja havien demostrat que la pau era possible. En el Nadal de 1914, en diversos sectors del front occidental, sobretot entre britànics i alemanys, els hòmens van eixir de les trinxeres, van intercanviar tabac i regals, van soterrar junts els seus morts i, en algun lloc, van jugar a futbol. Els comandaments es van assegurar que no es repetira. El nostre diorama, en la imatge de capçalera, amb figures de Scale Link i Hecker & Goros, reunix en la neu un oficial alemany, un britànic i un francés: els tres exèrcits que quatre anys després continuarien cara a cara l’11 de novembre de 1918.

Tanquem el bloc de la Primera Guerra Mundial

A l’agost de 1914, el ministre britànic Edward Grey va dir que s’apagaven les llums en tota Europa. Amb aquella frase acabàvem l’entrada sobre Sarajevo, i amb el seu eco tanquem ara este recorregut. L’11 de novembre de 1918 les llums es van tornar a encendre, però van il·luminar un món diferent. Quatre imperis havien desaparegut: l’alemany, l’austrohongarés, el rus i l’otomà. El mapa d’Europa i del Pròxim Orient es va redibuixar, i les ferides mal tancades van preparar la guerra següent. Per això l’armistici de 1918 no és només el final d’una guerra: és una de les claus per a entendre tot el segle XX.

En el Museo L’Iber, les figures de la Gran Guerra ens recorden que darrere de cada soldadet de plom hi va haver una persona real. Els mapes d’Estat Major i les grans xifres amaguen sovint els Ellison, els Trébuchon o els Gunther.

Si vols conéixer el principi d’esta història, en el canal de YouTube del museu pots veure la conferència Causas e inicios de la Primera Guerra Mundial (en castellà), impartida per Alejandro Noguera Borel, director del Museo L’Iber.

I si vols veure la guerra tal com la van fotografiar els qui la van viure, en la nostra secció de Publicacions pots descarregar el catàleg Crónica de la Gran Guerra: l’Arxiu de Tànger (Museu Valencià d’Etnologia, 2015), d’Alejandro Noguera Borel, Pablo San Juan i Carlos Traspaderne. Va acompanyar l’exposició celebrada entre octubre de 2015 i febrer de 2016 i reunix les fotografies estereoscòpiques de P.-A. H. Givord trobades a Tànger.

Preguntes freqüents sobre l’armistici de 1918

On es va firmar l’armistici de 1918?

En el vagó de tren número 2419D del mariscal Foch, aparcat en una clariana del bosc de Compiègne, prop de Rethondes (França). Van firmar Foch i l’almirall britànic Wemyss pels Aliats, i Matthias Erzberger i tres delegats més per Alemanya.

Per què l’armistici va entrar en vigor a les 11.00?

Es va firmar passades les cinc de la matinada i es van donar sis hores perquè l’orde d’alto el foc arribara a totes les unitats del front. La coincidència simbòlica, les 11 de l’11 de l’11, va convertir eixa hora en un símbol de la memòria europea.

Qui va ser l’últim soldat mort en la Primera Guerra Mundial?

Es considera que va ser el sergent nord-americà Henry Gunther, mort a les 10.59 de l’11 de novembre de 1918, un minut abans de l’alto el foc. Eixe últim dia hi va haver unes 11.000 baixes en el front occidental.

Vols veure la història contada en miniatura? Compra la teua entrada al Museo L’Iber i recorre en la nostra col·lecció permanent els grans episodis de la història militar, de l’Antiguitat al segle XX.

Fonts

• Condicions de l’armistici amb Alemanya, 11 de novembre de 1918 (text complet): German History in Documents and Images (GHI Washington).
• La firma a Compiègne i els seus protagonistes: The National Archives (Regne Unit) i Musée de l’Armée (París).
• Joseph E. Persico, Eleventh Month, Eleventh Day, Eleventh Hour: Armistice Day, 1918, Random House, 2004 (baixes de l’últim dia i casos de Gunther, Ellison, Trébuchon i Price).
• La Oficina Pro Cautivos: 1914-1918-online. International Encyclopedia of the First World War i Library of Congress.
• Batalla de Verdun i treva de Nadal: 1914-1918-online. International Encyclopedia of the First World War.
• Alejandro Noguera Borel, Pablo San Juan i Carlos Traspaderne, Crónica de la Gran Guerra: l’Arxiu de Tànger, catàleg de l’exposició (octubre 2015–febrer 2016), Museu Valencià d’Etnologia, València, 2015. ISBN 978-84-7795-743-0.
• Visió general: Hew Strachan, La Primera Guerra Mundial, Crítica, 2004; David Stevenson, 1914-1918. Historia de la Primera Guerra Mundial, Debate, 2013.

Imatges

• Fotografies de peces i diorames de la col·lecció del Museo L’Iber.